Les Algues, les verdures silvestres del mar

Les algues són un tresor amagat sota les onades: nutritives, versàtils i plenes de vida. Descobreix per què aquest super-aliment pot transformar la nostra dieta.

Alga "dulse" agafada a les roques.
En marea baixa queda al descobert. 

Quan parlem de plantes silvestres, sempre pensem en les que creixen a terra ferma, sigui perquè les veiem a diari, perquè les toquem, les trepitgem i formen part de la vida quotidiana, encara que no les coneguem ni sapiguem com es diuen.

Segurament és per tot això que les algues, les “plantes del mar”, no les tenim presents, ni les coneixem, ni les veiem, ni són un aliment habitual, llevat de comptades excepcions en algunes cultures, com ara la japonesa.

El cert és que les algues són la gran reserva d’aliments del planeta. Tenint en compte que hi ha més superfície de mar que de terra, és fàcil endevinar que hi ha més algues que plantes terrestres.

Un tresor amagat sota les onades

Típic paisatge de marea baixa. Al fons
el mar i en primer pla la zona plena
 d'algues que l'aigua ha deixat durant
la retirada. Aquestes algues mortes
s'aprofiten per adobar els camps.

Pensant també que l’aigua del mar conté tots els elements químics i tots els nutrients coneguts (i per conèixer) podem deduir que les algues ens aporten aquests nutrients en gran quantitat, densitat i diversitat, ja que s’alimenten dels minerals dissolts en l’aigua marina per fabricar proteïnes i altres molècules. Entre molts altres nutrients, les algues destaquen per la seva elevada proporció de proteïnes completes. Són concentrats de mar i de nutrients.

Ben mirat doncs, consumir algues marines -i també les d’aigua dolça-, és expandir el nostre ventall d’aliments i enriquir-lo amb les “joies de la corona”. Les algues tenen unes proporcions de nutrients molt superiors als aliments habituals.

El consum regular d’algues pot ajudar a cobrir les possibles mancances de determinats minerals. De fet, tenint en compte que estudis recents afirmen que els productes actuals tenen menys nutrients que els d’abans, afegir un pessic d’algues a la nostra dieta habitual pot ajudar el nostre organisme.

La meva immersió al món de les algues marines

He trobat una Kombu!!!

Aquest mes de setembre he tingut l’ocasió d’anar a la Bretanya francesa a collir algues marines i les seves aplicacions culicncàraies, aprofitant la gran marea de l’equinocci. 

En moments de marea baixa és possible endinsar-se en el mar, amb l’aigua fins als genolls, i poder veure, reconèixer i pescar una gran diversitat d’algues comestibles.

Collir algues a la Bretanya és una activitat apassionant, amb un resultat molt enriquidor que vull transmetre aquí. Si hagués de resumir les vivències i coneixements que he après, diria senzillament que “les algues són vida”. És més, tenint en compte el valor nutricional de les algues, es pot afirmar que són l’aliment del futur. Ric en nutrients i sostenible 

Ha estat una experiència fantàstica, molt interessant i divertida. Però el millor és que, gràcies als coneixements apresos, he modificat la manera d’alimentar-me. Ara cuino amb algues i són presents cada dia als meus plats.

Com collir algues a la natura

Per conèixer-les a fons el millor és anar a buscar-les a la costa, en moments de marea baixa i en indrets on l’aigua sigui ben freda i ben oxigenada per les onades. I per descomptat, en llocs agrestes, salvatges i ben lluny de ports. És una activitat apassionant, però pot ser complicada i en ocasions difícil. També és una aventura fantàstica i engrescadora, com la que acabo de viure.

Les costes de l’Atlàntic són un lloc ideal per dur a terme la collita d’algues. Per a qui no pugui o no vulgui viure aquesta aventura, hi ha algunes empreses gallegues al mercat que es dediquen a fer les tasques de recerca, recollida, assecat i envasat de les algues. Així, les podem comprar i la qualitat és bona i confiable.

De la mar al rebost: el tractament de les algues

Deshidratador domèstic

La collita de les algues es fa quan la marea baixa les deixa al descobert o amb poca aigua. Alguna varietat requereix busseig  per obtenir-les. Però a peu pla i amb aigua fins als genolls, es possible obtenir-ne diferents espècies, per a consum domèstic.

L’assecament se sol fer mitjançant un procés de deshidratació, a temperatura moderada, que asseguri un bon resultat i permeti la conservació posterior en òptimes condicions. La gran majoria es venen seques, triturades en forma de pols o barrejades amb altres herbes afegides, com una sal. 

La conserva en sal permet guardar-les i consumir-les crues. Però no totes les algues tenen una textura adequada per aquest mètode. Per això les trobem en forma de tàrtars, patés, barreges amb altres llegums, etc.

Quants tipus d’algues es poden menjar?

Es coneixen unes 800 espècies d’algues: les micro-algues i les macro-algues. D’entre totes elles, només una trentena es fan servir per al consum humà. La gran majoria són d’aigua salada. I no totes les algues creixen en tots els mars sinó que algunes són pròpies de determinades àrees del planeta.

Estenedor "sostenible"

Dins d’aquest petit grup d’algues comestibles podem distingir quatre grans subgrups:

• Algues verdes
• Algues brunes, que són les més conegudes
• Algues vermelles, menys nombroses
• Algues d’aigua dolça

☝En les entrades del blog enumeraré únicament les més conegudes i que són les que podem trobar, tant al mercat com a les costes europees, per incorporar a la nostra alimentació.

Algunes coses que cal saber abans de menjar algues!

• Les algues marines també tenen una època pròpia de recol·lecció preferent. Generalment és entre primavera i tardor, coincidint amb el període de més llum solar, que és el que necessiten per créixer.
• Els valors nutricionals de les algues poden variar segons l’indret on han estat collides i la temporada de l’any.
• No hi ha algues tòxiques, però si algunes que per la seva textura fibrosa no són mengívoles.
• No totes les algues creixen arreu. Algunes tenen un marcat caràcter local, segons la zona del planeta.
• El seu creixement i distribució, es veu afectat pel canvi climàtic, cada vegada més!!.

☝Només cal un pessic d’algues per descobrir tot un món de sabors!!!!

Les algues no tenen arrels. Tenen
cramponsque s'adhereixen a
qualsevol superfície: una pedra
 petita, una roca gran o una
 closca de petxina... 

 

Conjunt d'algues que creixen
arrapades en una roca, que ha
quedat al descobert per la
baixada de la marea.

Codonys, la fruita que té bonys

El codony és semblant a la pera i/o
a la poma i desprén una olor intensa.

Sempre m'ha cridat l'atenció el codony, aquesta fruita de forma irregular, d'aspecte abonyegat, que contrasta amb la resta de fruits rodons i de superfície llisa i fina. Però aquesta és la gràcia del codony (Cydonia oblonga): la seva estètica asimètrica, de pell rugosa i aspre, sovint amb una mica de borra, com de vellut. I sobretot, aquesta olor tan intensa i agradable, que es percep només entrar a la cuina. La meva mare encara conservava el costum de posar codonys a l'armari per perfumar la roba.

De fet, el codonyer és un arbre que es cultiva en tot l'arc del Mediterrani, des de temps antics. Es creu que té els seus orígens  als països caucàsics. A Catalunya, el trobem en zones de l'interior i pràcticament fins al pre-Pirineu, ja que és un arbre molt resistent, que suporta molt bé els freds.

El seu nom científic Cydonia oblonga prové de l'antiga ciutat grega de Cidó i l'epítet,  recorda la seva forma irregular i en algunes varietats, allargada.

El codonyer no és pròpiament una planta silvestre, sinó que trobem plantacions agrícoles de codonys que després es venen en el mercat. Ara be, donat que és una fruita conreada des de l'antiguitat, en podem trobar exemplars en nombrosos terrenys abandonats o antics horts. Solen presentar una forma descuidada i arbustiva, i sovint, són de varietats molt diverses i de bona qualitat. És a dir, que podem parlar de codonys cultivats, però també de codonys silvestres. 

El contrast de l'arbre: Primavera, quan 

treu la flor. Tardor-hivern, amb els fruits

a terra, i sense fulles. En aquest cas és un 

codonyer abandonat i assilvestrat.

Propietats del codony

Per la seva textura dura i sabor acidulat és una fruita considerada astringent, per això no se'n pot abusar i sempre és millor menjar-lo cuit. També té propietats digestives. És ric en vitamines A, B, PP i C. Conté Calci, Fòsfor, Magnesi, Potasi, Sodi, Ferro, ... Conté un 7% de sucre, pectina i tanins. Les llavors contenen més d'un 20% de mucílag. Per això es pot utilitzar per espessir les mateixes confitures.

Consum dels codonys

Donat que és un arbre força abundant, el codony forma part del receptari tradicional català i en trobem  diferents preparats. El fruit es pot consumir cru, però és molt aspre i dur. El millor és menjar-lo cuit. Tot i que algunes varietats, com les anomenades popularment codony-poma, són una mica més toves i suaus al paladar. 

Amb els codonys podem fer melmelada, compota, licors i sobretot, el cèlebre codonyat (membrillo), segurament el producte més conegut del codony. Una manera dolça i bona d'acompanyar el codonyat és maridant-lo amb formatges, tous i forts, unes torrades o galetes i ratafia. 

Codonyat, aquest amb flor de fonoll.

També és molt  tradicional l'allioli de codony, un preparat típic de tota la zona pre-pirinenca.

La vetlla de Nadal, es celebra la Fia-Faia a Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) i és tradició, al final de la festa,  convidar els assistents a tastar torrades sucades amb allioli de codony. 

El codony també forma part d'un altre preparat tradicional:  l'arrop, elaborat bàsicament amb fruits de tardor bullits amb most. Pel seu aroma i sabor acidulat, el codony és un bon ingredient per elaborar licors. 

☝Idees útils:

• Pelar els codonys amb un pelador de patates. És ràpid i pràctic.
• Si quan es cullen es deixen 4-5 dies en repòs, costa menys de tallar-los.
• Quan són molt madurs  -i si pot ser madurats a l'arbre fins a Nadal-, es poden menjar en cru.

Les meves receptes més habituals

El codonyat

Codonyat clàssic

Ingredients:

• Un quilo de codonys
• 500 g de sucre 
• Una llimona

Netegem be els codonys, perquè no els pelarem. Si tenen la pell com de vellut, la raspallem una mica. Els partim a bocins, tots de mida regular perquè així es cuinaran millor. Els posem en una cassola, barrejats amb el sucre i una mica de pell de llimona (no posar-hi aigua!). 

Ho deixem al foc baix i sempre tapat. Amb la calor es sucre es fondrà (compte que no s'agafi!) i el fruit desprén la seva aigua. Remenar sovint fins que arrenqui el  bull.

Quan vegeu que el codony ja "neda" dins de l'olla,  destapem i deixem coure uns 50-60 minuts, fins que casi s'hagi begut el suc i tingui color coure fosc. Aleshores ho triturem tot i veureu que la pasta resultant es desenganxa de l'olla. Codonyat fet! Només cal repartir-lo en recipients i deixar-lo refredar. Després, guardeu-lo a la nevera.

☝Idees útils:

• Si en feu molta quantitat, el podeu guardar congelat i així teniu codonyat per tot l'any.
• Si voleu experimentar, hi podeu posar aromàtiques amb prudència, per ressaltar els gustos: el gerani d'olor, flor de fonoll, espígol, ...

El torró de codony

Ingredients:

• els mateixos que el codonyat anterior

• 

  Les nous caramelitzades li donen
  un toc cruixent

  250 g. de nous
• Mel
  

Procedim a elaborar un codonyat, com el de la recepta anterior. Mentre es cou, trossegem les nous, mirant que no quedin senceres del tot, però tampoc esmicolades. Les torrem a la paella amb 1 o 2 cullerades de mel. 

Les estenem en un motlle pla, rectangular, en forma de torró. Quan el codonyat estigui cuit, l'aboquem damunt les nous, premem be i ja està. 

Per tal que quedi una mica dur, caldria que estés en fred durant almenys una setmana, així acaba de perdre l'aigua i es talla "com un torró".

L'allioli de codony

Deia ma mare que la maionesa ben
feta sempre ha de "fer niu".
Això vol dir que emulsiona
 be...

Ingredients:

• Un codony
• Un gra d'all
• Oli d'oliva verge
• Sal
  

Pelem el codony amb el pelador. El fem a bocins i el bullim durant uns 20 minuts. L'escorrem i el deixem refredar.

Mentrestant, en un morter clàssic piquem  l'all, ben pastat, amb un pessic de sal. En un plat aixafem el codony, fins que quedi com puré. L'afegim al morter, barregem una mica i setrill a la ma, anem tirant oli i remenant a poc a poc i suaument, sempre en el mateix sentit.

La barreja ha d'emulsionar i, com deia la meva mare, "fer niu". Arribats al niu, significa que està ben lligada. Aleshores, anem lligant fins que ja en tinguem prou. Abans però, tastar per rectificar de sal.

Compota de codony i poma 

Ingredients:

• 750 g. de codony

• 

  Compota de codony amb nata i galeta de garrofa

  250 g. de poma
• 500 g. de sucre
• Una llimona
• Canyella (optatiu)
  

Netegem be els codonys (no cal pelar-los) i els fem a trossos. En canvi, les pomes si que les pelarem, i també les tallem. Ho posem en una olla amb una mica de pell de llimona, hi afegim aigua, just per cobrir la fruita. Ho deixem coure uns 20 minuts.

Ho traiem, colem el suc i triturem els fruits amb el passapurés o amb una opció automàtica suau. Seguidament ho pesem per afegir-hi la meitat del seu pes en sucre. Es posa de nou al foc uns 10 minuts, fins que el sucre es fongui  i la compota  tingui la consistència correcte. 

Si cal podem afegir el suc de coure. També podem guardar els pinyols del codony i la poma, i ficar-los dins d'una bosetta a l'olla. Deixaran anar mucílag i ferà més compacte la confitura.

Quan estigui fred ho posem en pots de vidre i si volem guardar-los caldrà estarilitzar-los al bany maria.

Una mica d'història

El codony té diferents mètodes d'aprofitament, segons les èpoques i els països. Si ens remontem al llibre de cuina més antic de casa nostra, el Sent Soví, curiosament no esmenta el codony. Però si que el trobem citat en el Llibre del Coch (Barcelona, 1520), en una recepta (capítol 107) que barreja el codony, ametlles, caldo, ous i un pilot d'espècies, per obtenir un Bon codonyat (no queda clar quina és la textura final).

Codonys madurs, acabats de collir per Nadal.
L'arbre al fons, amb la fulla groguejant

La tradició de consumir codony ve de lluny, com podem comprovar en el llibre d'Apici: L'art de la cuina. Alli trobem el codony com espessidor de salses, o com ingrediet vegetal per acompanyar plats de caça.

Com a curiositats, en el sud d'Itàlia practiquen una tècnica de cocció dels codonys que consisteix en coure'ls colgats sota de cendra.

 A Turquia mengen una varietat de codony gran i sucós, amanit amb sal i llimona. 

En alguns països mediterranis, de cultura àrab, els tallen prims i els assequen per guardar-los així. 

A Xipre elaboren una mena de codonyat perfumat amb una varietat de gerani aromàtic.

Dins de l'antiga tradició farmacèutica del segle XIX, trobem l'anomenat Jarabe de membrillos compuesto, que s'elaborava amb suc de codony, canyella, clau i gingebre, tot cuit amb vi dolç i sucre, i que es prenia com astringent i estomacal.

Folklore

Que el codony és un fruit amb tradició històrica ho cerrtifica el folklore. En el Pallars  i a l'interior de les comarques de Tarragona, tenen un joc de paraules que reproduim aquí, extretes del llibre Botànica popular catalana, de Cels Gomis.

La tia Maria, de genollons, 

collia codonys;

de genollons, codonys collia

la tia Maria.

El codonyer floreix a final de primavera, i en aquest aforisme trobem recollit aquest fet:

Quan la codonyera 

floreix i madura,

el dia i la nit

són d'una mesura. 

    

Tot i ser un fruit bo, que té moltes aplicacionss i que es pot conservar prou be,
és poc apreciat. Sovint trobem codonyers on els fruits es malmeten i tanmateix són ben bons.

1. 
   

Bon Nadal

Us desitgem unes Bones Festes nadalenques, amb el deisg posant en que el 2024  podrem tenir un any de pluja que ens porti una natura ufanosa i així gaudir de moltes plantes i flors silvestres.

Pau, amor, consciència i flors 💓

Video 1: La collita d'aranyons

Novembre: Els aranyoners (Prunus spinosa) ja han perdut quasi tota la fulla. Els fruits, les petites prunes negres de la mida d'una oliva, encara són a l'arbre. És el moment de collir-les perquÈ ja són toves. La collita d'enguany en molts indrets ha estat minsa o inexistent, per la sequera. 

L'aranyó és un dels diversos fruits negres silvestres que podem trobar en els nostres boscos. Aquests concretament, els hem trobat al pre-Pirineu. 

Amb els aranyons podem fer el patxaran.

Teniu la recepta i més info sobre aquest fruit silvestre en aquesta altra pàgina, del mateix blog.

La gran cita anual de les plantes silvestres

 La Jornada Gastronòmica de les plantes oblidades

Un esdeveniment únic per (re)descobrir què són i per a què serveixen les plantes oblidades. Un esdeveniment únic, perquè construir un model de producció i consum d’aliments més sostenible és tant possible com imprescindible.

El proper 7 d'octubre, a Igualada

més informació a Eixarcolant

No us la perdeu¡¡¡

La Milfulles, un sabor atrevit

Planta jove: roseta bassal d'Achillea

La planta denominada Milfulles (Achillea millefolium) és molt habitual en els prats de muntanya: pastures, marges i llindars de bosc, tot i que també la podem trobar en latituds més baixes. 

Es una planta herbàcia resistent al fred i a la calor, però no és una planta de secà. Requereix climes frescals i temperats, sòls drenats i un punt d’humitat. La podem cultivar també al jardí i es reprodueix ràpidament, a través de les seves arrels,  arribant a formar espesses colònies. 

La morfologia de la planta és una roseta bassal de fulles allargades i completament segmentades. Amb aparença de tenir multitud de fulles minúscules o "mil fulles". 

A la primavera i estiu, treu una tija llarga, amb fulles alternes, que pot superar els 80-100 cm segons tipus de sòl. Al capdamunt presenta els capítols de flors blanques, menudes, de 5 pètals,  agrupades en forma de corimbe.

El gènere de les Achillea té diverses varietats repartides en diferents habitats. En algunes d'elles les flors poden tenir tonalitats rosades, més o menys intenses. Una particularitat que es dona sobretot en les milfulles de jardí.

Usos comestibles de la milfulles

Planta adulta: manté les fulles bassals
i ja té tija i flor en poncella

La Milfulles és una planta comestible i podem consumir-ne les fulles i les flors. Les fulles tendres i crues són molt bones en amanides, saltejats o truites. Són molt aromàtiques i fortes de sabor i quan envelleixen poden ser un xic amargues pels tanins que contenen. 

Sempre és preferible  collir les fulles quan són ben tendres i abans de la floració. Per evitar el sabor potent que tenen, es poden escaldar 5 minuts i passar-les després per la paella amb una mica de mantega i untar-ne el pa..

Les flors tenen un sabor encara més potent i perfumat. Es poden utilitzar per perfumar un formatge, panacota, flam, ... De fet, històricament, al nord d’Europa s’havien utilitzat per perfumar la cervesa. 

I si voleu experimentar, podeu provar de perfumar un vi blanc... O un formatge tendre...

Donat que la Milfulles és una planta de sabor potent i un xic amarg,  se la sol posar en molts licors casolans. Entre ells, la Ratafia.

 

Receptes amb milfulles

Amanida de llenties i milfulles

Amanida de llenties amb Milfulles
i decoració de flors silvestres

Ingredients per a  2 persones:

• Un bon grapat de Milfulles
• 200 g de llentíes seques
• Un pebrot verd
• Una ceba tendra
• Tomàtec sherry
• Olives negres
• Vinagreta (oli, llimona, mel i vinagre)

Elaboració:

• Posem les llenties en remull i passades 2-3 hores les coem, les escorrem i esperem que es refredin.
• Tallem les milfulles ben menudes, que quedin quasi com serradures, i les escampem pel damunt.
• Afegim el pebrot i la ceba tot ben esmicolat, els tomàtecs, les olives i amanim amb la vinagreta.
• Ho deixem reposar una hora a la nevera i ens ho mengem fresquet.
• Decorem el plat amb flors per fer-lo més atractiu i salvatge.

Usos medicinals

És una planta medicinal molt apreciada, utilitzada des de l’antiguitat, i de la qual se n’han trobat testimonis diversos en restes arqueològiques . Els seus usos són multiples però estan vinculats, sobretot, a la dermatologia. 

Més info medicinal aquí.

Figuera de moro, deliciosa verdura invasora

Figuera de moro en companyia d'una

caputxina. S'observen clarament les

penques joves i tendres i les velles

d'anys anteriors.

La figuera de moro (Opuntia ficus-indica (L.) Miller) és una planta al·lòctona i molt invasora, que es va instal·lar al nostre país arrel del descobriment d'Amèrica. D'aquí s'ha anat estenent per tot el Mediterani i ara ja es pot trobar arreu del món.

Es una planta de la família de les Cactàcies i del gènere de les Opuntia, que agrupa moltes varietats. A Catalunya en tenim unes 10 i totes elles serien comestibles, si no fos per les seves nombroses i llargues punxes. De tots els cactus del gènere Opuntia el més conegut és la figuera de moro.

De la planta se'n poden aprofitar dues parts:

1. Els fruits: són les anomenades figues de moro, que podem adquirir a l'estiu en els mercats. 

2. Les penques verdes, que en realitat són les tiges de la planta, que presenten forma aplanada. Es cullen a inici de primavera, mentre són tendres. Són una verdura excel·lent i desconeguda aquí.

A Mèxic és molt habitual consumir les penques o raquetes de la figuera de moro. Alli, la planta es cultiva amb finalitats comercials i li diuen nopal i els fruits són les tunas. Són aliments habituals de la seva dieta.

Comestibilitat de la figuera de moro

Les parts tendres com aquestes són les

més fàcils de netejar. Amb el ganivet es

poden llevar fàcilment les minúscules fulles 

 i les punxes que amaguen

Aquí no tenim costum de consumir-los. Tota planta que tingui punxes ens fa respecte i provoca rebuig. 

Però la figuera de moro ens l'hauriem de començar a mirar de manera positiva, ja que en tenim molta d'escampada pel territori i és de les poques plantes que pot superar temperatures de calor superiors a 50º. En un escenari de canvi climàtic, serà una de les verdures silvestres tendres que tindrem a disposició, quan les petites no suportin la calor.

A la cuina, aquestes penques de forma ovalada i aspecte carnós són una verdura molt versàtil. Es poden consumir crues, cuites, guisades, bullides, a la planxa, al vapor... Hi ha moltes maneres d'elaborar-les i són altament nutritives.

 

Com i quan collir les penques

Les collim a la primavera, ben tendres, seleccionant les que no fan més de 10-12 cm d'allargada. Les afagem per l'extrem final arrodonit (encara no li han crescut les punxes) i fem un cop sec de ganivet a la base. (És a dir, les podem collir sense protecció, però amb compte que la resta de la planta no ens punxi).

Netejarem les penques amb un ganivet, damunt una superfície plana,  rascant en les dues direccions i retallarem el contorn. Ho esbandim en aigua i ja està. Observarem que treuen molta mucositat i regalimen. És el mucílag de la planta.

Com preparar les penques

Penques netes i les restes que hem

tallat i desestimat

Quan tenim les penques netes les podem guardar en un tupper a la nevera durant 2-3 dies. Més dies  no perque s'oxiden. També es poden congelar. Es poden consumir crues o cuites.

Com tallar les penques: Podem tallar la penca en làmines de 2 mm, ben fines (tallarines). També en tires de 1 cm, simulant la mongeta tendra, o en cuadradets, com si fossin bocins de pebrot.

Per menjar-les crues: Un cop tallades, les posem en un recipient de vidre amb una mica de sal pel damunt, i amb la ma, les anem removent durant uns 2 minuts. Veurem que treuen molta salivera mucilaginosa. Les deixem reposant així mitja hora, i passada l'estona, les esbandim varies vegades amb aigua, fins que veurem que ja no tenen mucílag. I ja es poden posar a l'amanida.

Per menjar-les cuites: Es couen amb una mica d'aigua i sal, fins que quedin tovetes (uns 10 minuts). Al final hi posem llimona, perque ens tallarà la mucositat. Un cop cuites, es poden fer  sopes, cremes, estofats de verdura, ...

Per fer-les al vapor, només cal posar-les 10 minuts i ja les tenim cuites. 

Per coure-les  a la planxa, els fem tres talls verticals, per fer-les suar més i que l'oli penetri a dins, i les coem.

També admeten la cocció en forma d'arrebossat i/o tempura.

Valors nutricionals i beneficis de la figuera de moro

      Amanida fresca amb "tallarines" de figuera de moro

☝És molt rica en fibra soluble i aporta sensació d'atipar ❗❗❗

☝És una verdura amb propietats  hipoglucemiants,  per això es considera útil per prevenir la diabetis o en el seu tractament, ja que contribueix a disminuir la concentració de glucosa a la sang❗❗❗

Receptes amb figuera de moro com a verdura

1. Amanida amb tallarines de nopal

• Ingredients:

Tomàtec sherry, ceba morada, pebrot groc, pastanaga i olives negres.

Un brot de fonoll

Una penca de figuera de moro laminada de 2 mm. d'ample. 

• Elaboració: 

Tallem la penca i la preparem amb sal (com s'indica més amunt)

Posem tots els ingredients en el plat, i els "tallarins" de la penca dessalada.

Amanaim amb una vinagreta i decorem amb fonoll.

2. Penques a la planxa:

Penca a la planxa amb formatge d'herbes

• Ingredients: 

Una penca per persona, un gra d'all, ceba morada.

Formatge tou d'herbes

• Elaboració:

A la penca neta li marquem uns quants talls, però sense partir-la. Això ferà que surti més mucílag i aigua, que ajudaran a coure-la.

Posem un raig d'oli a la paella i sal. Col·loquem la penca, amb sal al damunt també, i un pessic de pebre vermell. De manera simultània, ho saltegem amb la ceba i l'all.

Passats 10 minuts aprox. ho treiem i muntem el plat amb una mica de formatge tou.

3. Suc verd: 

El mucílag de la planta ens aporta cremositat a qualsevol suc verd.

La figuera de moro queda molt be triturada amb menta, fonoll, meló i cogombre. 

Compte: per tal de trencar la viscositat que provoca el mucílag, cal batre el suc durant 1 minut. 

Precaucions: les plagues

Els brots nous d'aquest any mergeixen
tendres de les penques (tiges) velles.
 S'hi observen les taques blanques de
la cotxinilla

A l'actualitat la majoria d'aquestes plantes estan afectades greument per un insecte anomenat "cotxinilla" (Dactylopius coccus), que empastifa totes les penques amb uns filamentss blancs d'aspecte cotonós, segregats pel propi insecte, per tal de  protegir-se.

La cotxinilla és un paràsit específic de la figuera de moro. Les femelles han estat recol·lectades des de molt antic, en els països americans productors, per extreure'n l'àcid carmínic, amb que s'han elaborat pintures, així com també el carmí vermell dels pintallavis.

Si premem la part blanca de les penques amb els dits, veurem que ens queden de color vermell.

A l'hora de recol·lectar les penques o brots per a consum humà, ho farem a la primavera, i seleccionant les més joves, a les quals encara no ha accedit la cotxinilla  

Una penca o tija de l'any anterior, damunt la qual
creixen les poncelles que donaran peu a les flors
i els fruits

Mercat de les Espècies 2023

Aquest és el cartell de la propera edició del Mercat de les Espècies d'Argençola, que tindrà lloc el proper dissabte dia 10 de juny. Vegeu la nota de premsa de la presentació de l'event.

També us passem l'enllaç a la programació, només 
cal clicar aquí

Nosaltres, com a Gastronomia Salvatge, hi serem presents en un dels tallers.

Us hi esperem. A reveure... !!

REMEIART 2023

El proper 4 de juny ens espera un nou event al voltant de la cultura de les plantes: el REMEIART 2023, en la seva 12a. edició.

Gastronomia Salvatge hi sera present un la presentació de dues de les activitats del programa de la fira, ple d'activitats, mostres, conferències, tallers, música, ... Un dia per gaudir amb la família i amb tot el que ens poden oferir les plantes.

Us hi esperem!

Cicle de tallers de plantes. Proper taller:

 

Passejada i taller a Port de la Selva

Veurem l'ortiga balera 

L'Ajuntament de Port de la Selva, a tocar del Cap de Creus, organitza la Fira de l'Espàrrec  durant el cap de setmana del 15 i 16 d'abril.

D'entre els divesos actes programats hi ha una  passejada-taller de plantes silvestres, a càrrec de Gastronomia Salvatge, guiada per Montserrat Enrich.

La sortida serà a l'entorn  petit nucli de La Vall de Santa Creu, (molt a prop de Port de la Selva) per un indret idíl·lic, ple de bones herbes i amb vistes al mar.

Al final del recorregut  podrem tastar un aperitiu amb les herbes recollides.

Per assistir a aquesta sortida cal inscriure's prèviament a l'oficina de turisme de Port de la Selva: 

Correu electrònic: turisme@elportdelaselva.cat

El paisatge muntanyenc de vora mar d'aquesta zona és molt ric en vegetació, tant autòctona com naturalitzada, i es beneficia de la humitat constant de l'aire marí, cosa que fa que hi poguem trobar diversitat de plantes, moltes d'elles comestibles.

Vista del Port de la Selva, des de la Vall de Santa Creu

Us hi esperem¡¡¡

El bàbol, el bròquil en miniatura

El bàbol (Cardaria draba o Lepidium draba) és una de les verdures que podríem qualificar d'efímeres. Pertany a la gran família de les Crucíferes o Brassicàcies, com la col, la mostassa o el coliflor. És una planta que creix de manera abundant, formant colònies a la vora de camins, de conreus o en feixes abandonades. A l'estiu, amb les calors, pràcticament desapareix.

Inflorescència de bàbol, la part més comestible

Descripció de la planta

Les fulles són de color verd glauc i l'alçada no sobrepassa els 40-50 cm, segons la qualitat i humitat del sòl. Les flors són diminutes i blanques, disposades en forma de corimbe. 

El bàbol apareix a inici de primavera i té un creixement molt ràpid. A partir del moment en que puntegen les inflorescències, cal collir-les. Si esperem 2-3 dies més, ja han esclatat les minúscules flors blanques i ja no tindrà aquesta aparença de bròquil. 

Parts comestibles del bàbol

Grup de plantes a la vora del camí

Tota la planta és comestible, però el que té realment interès gastronòmic és el conjunt d'inflorescències menudes quan encara són en estat de poncella i presenten una aparença com de bròquil minúscul, de la mida de la ungla. 

En aquest moment collirem aquestes inflorescències immadures, amb unes tisores (si ens segueixen unes fulles no passa res) i les posarem i transportarem  en un tupper, amb compte. Les consumirem el mateix dia, ja que si es marceixen perden la turgència que les fa atractives. Com a molt, es poden guardar un dia a la nevera.

Com consumir el bàbol?

Es pot consumir cru, a l'amanida, però és un xic picant, com totes les crucíferes. El més aconsellable és coure'l al vapor uns 3 minuts o escaldar-lo just un minut. Més temps no, perquè el capdellet es desfà. D'aquesta manera també preservem millor el seu contingut de vitamina C. Les fulles també es poden menjar, bullides o al vapor.

Idees per consumir el bàbol:

• 

  "Bròquils" mini de bàbol al vapor

  Cuit com s'indica i servit com aperitiu o acompanyament.
• Lliga molt be amb formatge tendre i un  raig d'oli.
• Dins d'una amanida de tomàquet, olives negres i formatge.
• Triturat amb oli i sal, com a salsa picantona per amanir.
• Es pot preparar en salmorra o vinagre, com a conserva.
• El podem escampar damunt una pizza com a verdura.

Pizza amb bròquilets de bàbol.

Abans de coure i després, ja cuita.