Reflexions sobre gastronomia històrica

Plantes silvestres comestibles en l'història

Les modes i l'exotisme han condicionat, al llarg de la Història, la gamma de productes que formen part de la nostra alimentació. 

Ja a l'Edat Mitjana, les classes benestants tenien el sucre refinat com un ingredient  molt comú en la seva alimentació. Prova d'això la trobem en els receptaris del Renaixement: els dolços els encantaven i el sucre el feien anar a dojo. 

Un dels plats més famosos i reputats era el "menjar blanc",  un guisat llarg, a base de gallina i ametlla, i que tenia també molt de sucre en la seva elaboració, com molts d'altres menjars medievals i del Renaixement.

No és que el sucre fos un ingredient abundós a l'època, sinó que el seu ús distingia les classes benestants de les que no s'ho podien permetre. Era un ingredient "de moda" per les economies privilegiades.

Segurament les classes menys afavorides -i que no tenien cronistes oficials per divulgar la seva cuina-s'havien de limitar a menjar més farina i verdures, molt probablement, herbes salvatges, com ara la vinagrella o l'anet, plantes molt abundoses, a l'abast de tothom, i que van tenir una importància i un protagonisme en els mercats de la majoria de ciutats.

Però vingueren els Espinacs, procedents del continent asiàtic i com a tota novetat, van aterrar directament a la taula de les classes benestants, que eren les poques que es podien permetre menjar productes nous i d'importació. Els espinacs es van posar de moda i mica en mica van acabar amb les altres fulles similars, de herbes silvestres,  que consumia el poble ras. Perquè aquest, quan millorava la seva condició econòmica, el que feia era accedir als productes que acostumaven a consumir les classes altes adinerades, deixant de banda els productes que havien consumit fins aleshores.

Si mirem fredament, sempre ha estat així. No cal anar més lluny en el temps. Mirem només com les pomes golden i estarking han tret del mercat aquelles pometes del ciri, petitones i dolcetes, o moltes altres varietats locals, que han quedat en l'oblit. Així ha passat amb nombrosos productes, entre ells, les plantes silvestre comestibles.

Els aliments que són novetat, acaben sovint per eliminar del consum habitual aquells més similars, que sempre han estat consumits i que ja no tenen atractiu. Sovint aquesta tendència va lligada a una evolució social i econòmica amb una seqüència que sempre es repeteix:

1. el producte exòtic atrau,
2. és més car que els productes locals
3. i per això, de primer, només s'ho poden permetre les classes socials benestants.
4. Un cop el producte ha entrat en el circuit de mercat, consumir aquell producte exòtic o importat, esdevé un repte per a les economies familiars en el moment que s'ho poden permetre.   

Així és com molts dels productes que consumim actualment han entrat en la nostra dieta occidental procedents d'altres àrees del planeta, i han pres la plaça a algun altre producte similar que ja existia. El primitiu producte autòcton, sigui per raons comercials, o perquè el nou condeix més, o per simple moda, ha quedat en l'oblit.

Això és el que ha passat amb moltes plantes silvestres comestibles. Aliments en tota regla que històricament sempre s'han consumit, però que el mercat les ha deixades fora dels circuits habituals, fins el punt d'ignorar-les totalment com  aliments.

Recuperar el  seu consum equival a triplicar el nombre d'ingredients de la nostra dieta habitual. Per tant, equival també a ingerir molta més diversitat de components alimentaris i sobretot, a gaudir de la vitalitat i la força d'aquestes plantes, completament ecològiques i biològiques, ja que al ser salvatges o silvestres, han crescut sense components químics i en total harmonia amb l'entorn.