Melilot, la vainilla dels pobres

Melilot groc assecant-se per guardar

Els Melilots inunden  els camps i les vores de carreteres i camins, fins i tot ens envaeixen algun jardí, hort o vinya. Però són tan alts i esvelts que no fan massa nosa i el seu període de creixement i floració queda limitat al bon temps primaveral, o sigui que com a "mala herba", molesta poc.

El gènere dels Melilots pertany a la família de les Papilionàcies i compren una vuitena de gèneres a casa nostra, dels quals, dos d'ells són els més comuns, útils i vistosos.

• Melilot blanc (Melilotus album Medik), amb flors de color blanc.
• Melilot oficinal (Melilotus officinalis L.), que fa la flor groga.

Són plantes que creixen en llocs amb un punt d'humitat, a l'inici de la primavera. En principi treuen fulles d'un verd intens, que sovint es confonen amb les de l'alfals (de la mateixa família, també), i a començament d'estiu, les fulles fan desapareixent i pugen, altes i fermes, diverses tiges, al final de les quals trobem unes inflorescències allargades, disposades com si fos una espiga.

La seva aroma a vainilla s'accentua quan la flor és seca i és deguda a una substància anomenada cumarina. 

Planta de Melilot a la primavera.
Observeu la seva semblança amb l'alfals

Com identificar el Melilot

Quan prenem una fulla verda de Melilot i la tastem, notem un sabor intens, com un dolç de mel, vella i passada. Si fem el mateix, amb una fulla d'alfals, veurem que que té gust d'herba, res a veure amb el sabor del melilot. Com que són dues plantes que  sovint comparteixen hàbitat, tastar-les és una manera de distingir-les i no hi ha cap perill en fer-ho. Confondre-les tampoc suposa cap risc: cap de les dues fulles són tòxiques.

Un cop han florit, ja no hi ha dubte, són inconfusibles.  Tant el Melilot groc com el Melilot blanc, tenen les mateixes propietats i gust. Tot i que  algun autor que afirma que el groc és més dolç...

Usos gastronòmics del Melilot

Es una planta amb una utilitat gastronòmica  bàsicament aromàtica, aprofitant el seu regust com de vainilla. De fet, a França li diuen també "la vainilla dels pobres". Que en podem fer? Vegeu... 

Boletes de formatge amb melilot

• Es tracta d'una lleguminosa i podem aprofitar les seves minúscules flors per decorar plats. Les arranquem al llarg de tota la inflorescència i amb elles podem recobrir un formatge, decorar una amanida, uns tomàquets, ...
• Els francesos el fan servir per perfumar els vins de l'aperitiu. Posen un bon manat de Melilot fresc dins de la gerra del vi, durant una mitja hora per tal que aquest agafi el gust suau de vainilla propi d'aquesta planta. Després es treu i es cola abans de beure.
• Una altra aplicació que jo faig servir, és infusionar el Melilot en la llet i després, amb aquesta, fer una pannacota. Veureu que obtindreu una pannacota amb un gust com de vainilla, molt agradable. 
• Barregeu també les flors amb la mantega tova i li donaran un perfum agradable. 
• Els raïmets de flors es poden assecar per fer infusions. Són sedants, estan indicades per a la circulació i afavoreixen la resistència dels capil·lars.

Melilot blanc

Possibles confusions i perills

El Melilot es pot confondre fàcilment amb l'alfals al principi del seu creixement, quan ambdues plantes només tenen fulla verda, però un cop floreix no hi ha dubtes, ja que l'alfals fa flors de tons blaus. En cas de dubte, el tast de les fulles ens treu de dubtes ràpidament. 

El major perill del melilot rau en el fet de deixar-lo assecar malament i que se'ns humitegi. Això podria comportar que les cumarines que conté es transformin en dicumarols, que és una substància anticoagulant i pot portar molèsties més o menys greus, segons l'organisme i la dosi.

Curiositats

Als EEUU i durant els anys 20 utilitzaven el Melilot com a farratge tendre, però també l'assecaven per a l'hivern. Un assecat deficient o massa ràpid, feia fermentar el melilot. Es van donar molts casos en granges ramaderes, que se'ls morien diversos animals de cop, per hemorràgies internes, perquè consumien abundant farratge mal assecat.  No va ser fins els anys 40 que es va aconseguir aïllar el dicumarol causant d'aquesta malaltia que anomenaven "sweet clove desease", que es generava a partir de les cumarines del melilot afectat per la humitat i els fongs.

A patir d'aquí, el seu descobridor Karl Paul Link,  va seguir investigant i va aplicar la substància aïllada del dicumarol (la Warfarina) per fabricar raticides, aprofitant la seva qualitat com anticoagulant i que feia morir les rates per hemorràgia interna.

L'antídot del dicumarol és la vitamina K, i actualment la medicina controla i regula els tractaments vasculars amb l'acció d'aquestes dues substàncies.
Podeu veure aquesta informació molt més amplada a: Botanical-online. Hi trobareu dades sobre els seus beneficis com a planta medicinal.