Moixeres, fruits en perill d'extinció

Les moixeres són arbres del gènere Sorbus, dels quals a Catalunya n'hi ha  set varietats definides. Segurament la més notòria és la servera (Sorbus domestica), que ja l'hem tractada en aquest blog.

Una d'aquestes varietats de Sorbus és la moixera de pastor (Sorbus torminalis), un arbre escàs, poc notori i segons alguns informes, en recessió. És de fulla caduca i en el periode hivernal, quan es queda sense fulles, és difícil de reconèixer.

Els fruits són comestibles

La moixera de pastor  és un arbre de la família de les rosàcies que floreix a la primavera i els fruits maduren a partir de finals de setembre i durant l'inici de tardor. Aquests fruits silvestres són dels millors del bosc. Tenen la mida casi com d'una oliva, de color marró, una textura que recorda una poma molt madura i una dolçor com mai heu tastat. S'han de menjar molt madurs, quan són molt tous que al tocar-los s'enfonsa el dit. Aleshores, són com una mel i tenen molt poc pinyol. Són uns fruits boníssims. 

Quan l'arbre treu flor, ho fa en poms, per això els fruits neixen en grups i quan maduren es veuen be, penjats de l'arbre. Ara, en aquests moments de final de setembre, els podem observar amb precisió, abans que caiguin o els ocells se'ls mengin. Després, l'arbre perdrà les fulles i ens serà difícil de poder-lo detectar en el bosc.

Uns fruits de privilegi

Realment, poder tastar els fruits de la moixera de pastor és un privilegi. La rao és senzilla: no tots els anys fructifica. Fins si tot he pogut observar un arbre que només ha tret fruits en una de les rames, la resta no. I aquest fet és, segons els experts, motiu d'alarma. 

Personalment fa alguns anys que segueixo l'evolució anual d'alguns exemplars de moixeres que es troben en el vessant nord del massís de Montserrat. Només en una ocasió he pogut tastar els seus fruits, i enguany serà la segona vegada que tinc el gust i l'honor de menjar-ne.

La manca de fruits d'aquests exemplars no deixa de sorprendre. Fins i tot enguany tinc dos arbres localitzats, molt propers entre si, un amb fruits i l'altre sense. Tot un enigma.

Com reconèixer una moixera de pastor?

Quan el tronc és jove, té una aparença llisa i uniforme, amb taques blanques horitzontals sobre fons gris, com si fossin pinzellades. Quan l'arbre és vell, ja té escorça formada, enfosquida i perd les taques blanques.

La moixera és molt fàcil de reconèixer per la forma de la seva fulla: simple, dentada, lobulada i peciolada. Molt similar a la fulla dels plataners de la carretera, però de mida més petita.

Hàbitat de la moixera

Trobem les moixeres de pastor en llocs frescals, mes aviat ombrívols, generalment de molta espessor, on no es pot veure el terra perquè està ple de plantes arbustives i enfiladisses. És en aquests indrets on es poden admirar alguns exemplars de moixera que denoten una certa longevitat i alçades de fins a uns 10 m. Solen ser culs de torrent, cingleres i llocs força inaccessibles, o en les rodalíes dels boscos poc transitades.

Però gairebé sempre comparteixen hàbitat amb alsines, roures, noguers  o l'arç. També en podem trobar algun exemplar a la vora del camí, però mig refugiat entre alzines i/o roures.

Segons algun estudi que he pogut trobar, sembla ser que aquests arbres són delicats i molt susceptibles. Per això les moixeres formen poblacions petites i fragmentades i creixen "abrigades"d'altres arbres. 

Un arbre estressat i en recessió

Algunes poblacions o exemplars que estan ubicades a la vora de camins i exposades a desbrossadores i tales indiscriminades, presenten condicions ambientals d'un cert estrés que afecta l'arbre de manera notòria.

El fet de ser un arbre de fulla caduca també va en contra seva, sobretot en època hivernal, quan només té els troncs visibles i fa difícil de reconèixer-la o confondre-la amb altres arbustos.

Manca de fructificació de les moixeres

Per què no fructifiquen cada any les moixeres de pastor? Algun estudi apunta que podria ser un problema de manca de polinització i que l'autopolinització espotània no fos suficient i provoqués un avortaments dels fruits.  L'estudi suggereix que existeix en aquests arbres el que s'anomena depressió endogàmica, una afectació negativa per la limitació de pol·len i els efectes de l'endogamia. És a dir, que l'autopolinització és insuficient i l'arbre necessitaria polinització externa via insectes, per engendrar fruits. D'aqui que a seva preservació sigui vital per l'espècie.